L'ART DE VOLAR

De bell antuvi. segons m'han dit, l'home caminava de quatre potes, tenia una cua peluda i s'enfilava dalt dels arbres, fos per agafar pomes i préssecs, per escapar d'alguna béstia més ferotge que ell mateix, o simplement per fer la migdiada. Aixó va durar uns quants milions d'anys, fins un dia que, dins del grup va sorgir un esnob, un d'aquests tipus que per presumir davant les femelles són capaços de qualsevol cosa, en aquest cas concret posar-se dempeus i començar a caminar, desvetllant naturalment l'admiració femenina

El més vell de la tribu per desacreditar-lo deia a les seves concubines:

-Bah!, és un bípede.

I les bledes ho repetien i reien com a boges, fet que pot semblar banal però que va afectar la sensibilitat del pixabonic fen-li perdre l'equilibri i donant-se de nassos a terra, augmentan la hilaritat tribal.

Malgrat aquest primer fracàs, el primer esnob i quatre esbogerrats més van començar a practicar en secret fins adquirir un sorprenent domini de la tècnica. Dempeus i colpejant-se el pit amb els punys tenien l'aparença d'uns professionals de l'aeròbic. I com totes les novetats s'acaben imposan, l'estil bípede es va extendre rapidament.

Em sembla que un dia d'aquets farà exactament tres-mil cent-cinquanta-i-tres anys que un tal Dèdal, home enciclopèdic, alhora escultor, pintor, músic, arquitecte i enginyer, va rebre l'encàrrec d'un client que es feia dir rei Minos per construir un palau, a l'estil de Piranesi, amb passadisos llargs i de diseny complicadíssim que s'anomenaria el Laberint.

Una vegada enllestida la feina, Dèdal i el seu fill Ìcar, que l'havia ajudat en la construcció, sembla ser que seguint els costums de l'època foren tancats dins aquella enrevassada geometria, de manera que el secret del Laberint morís amb ells.

Però tal com hem indicat abans, Dèdal la sabia molt llarga i havia previst la solució per aquell tipus d'emergències. Entre els materials de l'obra tenia amagades gerres amb cera i grans quantitats de plomes de diferents aus. Així doncs es va disposar a fugar-se amb el seu fill, portant a terme el somni més vell de l'humanitat: Volar!

En pocs dies van enllestir unes gegantines ales esplendidament teixides i ornades de colors meravellosos. Després de ajustar-se-les i lligar-les amb corretges de cuiro al voltant del pit i dels braços, com dues majestuoses papellones amazòniques van enlairar-se suaument des de l'espai ajardinat que havien deixat al bell mig del palau.

El rei Minos astorat contemplant com els arquitectes s'havien metamorfosejat en ocells, ordenà al seus arques disparar una pluja de sagetes. Res a fer, Dèdal ja havia calculat el temps i la distancia necessaria per fer front a aquesta eventualitat. Alló que no havia atinat a preveure és que el jove Ícar, inexpert i portat per l'entusiasme de l'invent, s'havia apropat massa al Sol, i la calor excessiva de l'astre començava a fondre la cera, i com a consequència immediata d'aquell estropici tècnic les plomes s'espargiren pel cel imitant el vol de milers d'ocells desorientats, mentre el xicot es precipitava sobre el palau de Minos estavellant-se contra una de les altes i punxagudes torres.

Dèdal horroritzat va intentar en va ajudar-lo, però les sagetes dels guardies li van impedir rescabalar aquell cos sense vida. Així que l'home va prendre la decisió de fugir plorant cap un poble llunyà, on passà la resta dels seus dies creant nombrosos i utilíssims invents, si bé mai més va tornar a volar, ni mai va revelar el secret de com construir ales de papellona infusibles.

El parapsicòleg Joan A. Aliguera i Bosch, coneixia aquesta i moltes altres històries. Els seus estudis l'havien dut a la conclusió, de que el mite de Dèdal havia estat mistificat, ornamentat o com vulgueu dir-ne per tornar-lo més asequible, més fàcil d'entendre.



Ni Dèdal ni el seu fill havien precissat del burd recurs d'unes ales per aixecar el vol. Simplement havien desenvolupat una determinada tècnica de concentració mental que afecta a una regió específica del cervell, i fa que l'home, si s'ho proposa seriosament, pugui volar sense cap necessitat d'ales.

En Joan A. Aliguera i Bosch em recordava com aquesta idea ja havia estat desenvolupada dins la tradició dels grans místics, com Santa Teresa, els gurús de la Índia, els chamàns mèxicans,.. i de com podien assolir estats espirituals, en un nivell molt primari, però que ja els permetia neutralitzar les lleis de la gravitació, i mantenir una lleugera levitació.

Més encara, en Joan A. Aliguera em mostrà sigilosament, un antic manuscrit budista on s'explicava detalladament la tècnica més adient per enlairar-se, tot i advertint seriosament algunes mesures de seguretat, com per exemple, fer-ho en un lloc que no tingués un sostre massa baix, donat que un dels monjos novicis ho havia assaigat dins la cova on vivia, i va pujar amb una velocitat excessiva. Com es tractava d'un principiant, d'un ignorant que no dominava els sistemes de frenat, ni d'estabilització , ni l'ús dels deflactidors mentals, i el sostre de la cova no arribava als tres metres, s'esbardellar el crani, amb pèrdua irreversible de massa encefàlica, morint el malhaurat, després de dues setmanes de coma profund, fet funest però inevitable.

Per últim en Joan A. Aliguera em confessar que la setmana propera volia publicar un llibre explicant científicament la preparació dietètica –no estar massa gras ajudava força- els exercicis de contraccions paracinètiques –basats en els moviments peristàltics del glòbul dret del cervell- els mètodes de control gravitatori i de meditació ortodròmica -indispensables per a la seguretat del vol, l'estalvi d'enèrgia i la precisió geogràfica- i les aplicacions de la radiometria quiroptèrica- és a dir els sistemes de radar que utilitzen els mamífers voladors, com ara les rata-pinyades.



Per primera vegada vaig comprendre aquells estats de perplexitat que es descriuen en la vida dels sants, quan de cop i volta s'els apareixia la Verge Immaculada o veien clarament el Sagrat Cor. Davant aquelles revelacions vaig restar mut i fa de mal dir, però em sembla que vaig caure de genolls davant d'en Joan A. Aliguera, el qual seguí serenament el seu discurs, demostrant la comprensió i generositat dels gran homes davant de la manca de fé d'alguns mortals.

-Bé, amic meu, no et voldria molestar més, però com ets el millor articulista que escriu a la Veu de la Plebs, t'agraïria que fessis alguna referència al meu llibre…. –va semblar tenir un moment de dubte- i de passada, pots anunciar, si et sembla bé, que el dijous, dia disset que coincideix en pleniluni, a les zero hores - ja saps que visc prop de la Sagrada Família- penso llançar-me des d'una de les torres del Temple Expiatori per fer una demostració pràctica del meu sistema de navegació aèria.

Amb veu tremolosa i encara sota els efectes de la seva il.luminació, em vaig atrevir a respondre:

- Saps que per la meva part faré tot el que pugui… Estic segur que el teu llibre serà un best-seller..

Pensareu que aquell dia es produí una catàstrofe com la de Simó el Mag que anuncià a l'emperador Neró que volaria i es va estavellar. Res de tot aixó. El dijous dia disset a les zero hores una immensa gernació omplia de gom a gom la plaça de la Sagrada Família. Tal com havia anunciat en Joan A. Aliguera aparegué com un escalador damunt d'una de les torres, amb un vestit esportiu i ulleres d'aviador antic. L'aire d'estiu era càlid, el cel pigallat, i una lluna immensa s'el mirava amatent. Després d'uns breus instants de concentració, respirà profundament i sense cap mena d'esforç aparent , amb una lleugera pressió sobre els muscles de les espatlles es llençà serenament al buit i planejà suament, fent cercles per damunt de la plaça, sentint com l'aire fresc li acaronava les galtes vermelloses i agitava els cabells rinxolats tenyits d'un ros daurat.

Es produí un silenci sepulcral. La gent feia seva aquella sensació indescriptible, de majestàtica bellesa. El primer home que volava per sí sol, sense cap estri ni artilugi, il.luminat com en un compte de fades per la llum misteriosa del pleniluni.

Oh miracle singular ! Era cert! Com un espectre ingràvid en Joan A. Aliguera trencava l'aire, i es passejava senyorívol, ple de divina elegancia, com l'àliga majestuosa sobre la ciutat incrèdula (potser per l'hore seria més adient parlar d'un mussol, però com trencaria l'encanteri val més deixar-ho així).


Des del temple Expiatori va dirigir-se cap a la vila Olímpica. Les emissores de radio havien ja advertit a tothom d'aquell estrany fenòmen i les parelles sortien del bars musicals per saludar-lo cridaners. Alguns que havien prés píndoles d'extàsis no entenien massa bé si es tractava d'una al.lucinació o d'un fet real.

-Ara sembla dirigir-se cap a les Rambles… -cridava el locutor d'una emissora-… si, sí.. efectivament puja per les Rambles… i vola majestuosament cap a la plaça de Catalunya…

Una barjaula grassa i despentinada, coberta amb un batí transparent de color blau, treia el nas des d'una finestra de Canaletes i es quedava badant … mentre un paió amb samarreta es fregava els ulls cansats…

- És Superman - cridaven uns lladragots espantats.

Les autoritats sorpreses com sempre pels esdeveniments, havien abandonat el llit, els sopars, les reunions i tots els treballs esgotadors que venen obligats a fer i s'havien possat a donar ordres confuses. Els bombers foren possats en estat de màxima alerta. Un helicòpter de la policia municipal havia rebut ordres de sortir a l'encalçament d'aquell objecte no identificat.



Ara la gent es concentrava en la plaça de Catalunya on acabava d'arribar planejant com una gavina en Joan A. Aliguera. Amb un altaveu el comandant de la nau perseguidora comminava a l'objecte volador que no oposés resistència a les autoritats i aterrés immediatament, cosa s'hauria produït igualment, doncs aquest era el destí prefixat.

Així doncs el senyor Joan A. Aliguera i Bosch, confús entre els coloms que l'enrenou havia desvetllat, es posava suament en el bell mig de la plaça, rebut en forts aplaudiments per la gernació que juntament amb alguns periodistes, els bombers i la polícia, l'estaven esperant.

Un caporal dels municipals fou el primer en reaccionar i amb un zel professional admirable, li demanà la documentació, que evidentment no portava, i començà a omplir les multes oportunes: volar sense casc ni cinturó de seguretat, indocumentat, manca del títol reglamentari de pilot, excés de velocitat, aterrar en lloc reservat als vianants, alarma social,…

La premsa, més realista, s'apropaven per demanar-li com havia aconseguit , desafiant les lleis naturals, volar..

- Demà apareix el meu llibre, "Volar ens farà lliures", on explico amb tot detall els sistema de concentració mental… - responia en Joan A. Aliguera, paladejant la sensació de sentir-se un heroi..

Al dia següent el llibre es va exhaurir a les poques hores de sortir a la llum.

Vint-i-quatre hores més tard la primera pàgina dels diaris anunciava en grans titulars que s'acabava de produir una gran catàstrofe aèria. Més de deu mil ciutadans havien trobat la mort en l'intent d'imitar el vol d'en Joan A. Aliguera.

La majoria s'havien llençat des dels terrats d'on vivien, amb el llibre encara a la mà, per anar-lo llegint mentre volaven. Una dona prenys saltà del balcó convençuda que així arribaria abans a la clínica.

El Vaticà va incloure el llibre en l'índex dels autors prohibits i va llençar una excomunió contra aquella nova heretjia. El Senyor no havia creat l'home per volar, fins i tot resultava dubtós el fet de caminar..

Els americans van afirmar que reforçarien l'escut anti-missils i la CIA va donar a entendre que feia anys que seguia els passos d'aquell malfactor comunista.

Joan A. Aliguera i Bosch, fou condemnat a trenta anys de presó per publicació temerària i incitació al suicidi aèri. Pocs dies després va fugir volant com Dèdal , i fins ara ha resultat impossible de localitzar.

Les autoritat pregan a tots els ciutadans que vigilin cada vespre el cel i avisin tot seguit si el veuen. Els seus llibres han estat cremats en una foguera que, si us afenyeu, encara podreu veure en el bell mig de la plaça de Catalunya.