Raimon Cuxart

AFRODITA


Mentre s'ensabonava la cara per afeitar-se en Ramon B. escoltà una veu invisible:

- Esta escrit: cal que t'enamoris !

No en va fer gaire cas –havia dormit malament- i seguí amb la seva feina.

- Esta escrit: cal que t'enamoris ! –que repetí la veu.


Aquest cop la cosa semblava anar de veres. Per situar-nos i no trobar estrany que en Ramon no s'esgarrifés en escoltar aquelles admonicions, hem de tenir en compte que acabava de llicensiar-se en Ciències exactes i la seva ment funcionava dins un sistema de coordenades lògiques, que aplicades ara a les veus, donaven com a resultat una interpretació merament psicològica. El diàleg intern anava més o menys així:

-M'ha semblat escoltar veus. Com estic sol i aixó resulta de tot punt inconcebible, nomes ho puc interpretar com un avís del meu inconscient. Certament mai he estat enamorat, potser d'una manera imprecisa ho hi anat ajornant, fins acabar la carrera. Però, cal deduir que si escolto veus dec tenir la necessitat urgent d'enamorar-me.

Ara bé, com es tracta d'un estat enigmàtic, esllavissadís, que desconeixo per complert i les notícies que m'han arribat, mitjançant les poques novel.les que he llegit, afegides a l'observació directe d'alguns amics que han caigut en un estat lamentable, han suspés diverses asignatures, han fet sovint el ridícul més espantós, i han passat d'estats eufòrics a la depressió més absoluta, m'obligen a prendre unes mesures de higiene i control, que permetin endinsar-me per aquest viarany que la natura ens obliga a recòrrer malgrat els riscs que comporta.

Durant alguns dies va rumiar quines condicions haurien de donar-se per definir i encalçar la noia perfecte.

Sens dubte hauria de tenir en compte l'element físic, que podia descompondre's en dues vessants: la bellesa i la salut.

Va consultar la guia de Miss Univers, però ni les mesures corpòrees –tendents a l'anorèxia- ni la estandarització d'un cànon de bellesa publicitària imposat per les agències americanes li van acabar de fer el pés. Llavors va revisar la GPA (Guía de Pubilles Autòctones) i com a bibliografia fonamental va llegir la Ben plantada i algun llibre d'en Pla sobre les virtuts de les pageses. Resultava força clar. Les pubilles reunien condicions físiques de més embalum, de més consistència, i naturalment es trobaven més prop de l'ideal de bellesa grega, així com biológicament millor adaptades al medi geogràfic i a la climatològia mediterrània.

Entre altres avantatges, com la capacitat de mantenir neta la casa, i de cuinar d'una manera decent, la Guía considerava que la fertilitat de les pubilles estava en relació directa de al seu ús, però sempre era superior al d'una anorèxica de la passarel.la Gaudí, i dels seus fruits podia esperar-se un hereu que, a primer cop d'ul potser no us semblaria massa llest, però de ben segur que sortiria treballador, estalviador i un xic desconfiat. Aquestes qualitats no tenen els trets d'heroïsme, de triomfalisme a l'estil americà, però en la vida pràctica resulten més estimables que no pas els nens que volen arribar a ser presidents d'alguna cosa i acaben essent uns fatxendes insoportables.

La Guía ens adverteix d'alguns detalls que podrien considerar-se decebedors o poc engrescadors, com una pelussa excesiva que enfosqueixi el llavi superior; un caràcter eixut, malreeixit, que dona una certa propensió a respondre amb estirabots -no amaga que un clatellot a temps pot restaurar l'equilibri psíquic- i fins un procés d'engreixament imparable. Ara bé, tot plegat no es produeix amb excesiva freqüència ni tampoc resulta insofrible, tenint en compte que l'home passa la major part del dia fora casa i en cas de forta depressió pot visitar una sauna.

Pel que fa la salut, resultaria imprescindible una anàlisi de sang, radiografies i un certificat ginecològic que garantitzés el bon estat vaginal, una ovulació sincrònica, i aptituds fertilizants -la virginitat no era un element imprescindible donat que no aportava res d'interessant- amén altres proves que li pugués aconsellar un metge..

Mentalment l'esquema físic era senzill. En Ramon va resoldre que no calia una bellesa de concurs, sinó simplement evitar una lletjor repulsiva; es podia permetre un cert borrisol però evitant un excés de pél escampat per arreu. El color dels cabells no tenia massa importància mentre no tingués la mania de tenyir-se'ls de vermell, blau o verd, com fan algunes esbojarrades. Les cames haurien de ser ben rectes sense arqueig, fet que podria produir un caminar poc airós, de balandre. Havia llegit en una revista del cor que els malucs amples són la millor garantia d'un bon part, així com unes sines opulentes asseguren al nadó una alimentació abundant, nutritiva i sana.

Vençudes aquestes proves quedaven per superar les dificultats d'ordre emocional i caracteriològic. Respecte el nivell intel.lectual, tractant-se d'una dona, les exigència podien reduir-se a l'alfabetització, el coneixement dels plats tradicionals i de les herbes medicinals, certes habilitats manuals –colocació d'endolls, ús del black-decker o altres estris per taladrar parets, domini de la planxa i de l'agulla, algun coneixement de pediatria...-

Amb aquestes qualitats, segons la mateixa revista, s'eviten aquelles malsanes inclinacions de les dones intel.lectuals cap a la pedanteria i els discursos enfarfegats de fanatisme feminista, causants de traumes masculins incurables, com la impotència i les preferencies masturbatòries.

Pel que fa les emocions, una dona que compleixi amb les condicions abans descrites, que es sentí feliç i realitzada, dificilment pot caure en els freqüents estats d'histèria que malhauradament pateixen les que formen part del grup "Miss Univers", amb tots els desequilibris que aixó comporta.

Un vegada va deixar ben establertes aquestes normes en Ramon es va sentir alleugerat i lleument optimista. Va repassar l'agenda en una recerca desesperada per veure si alguna de les amistats femenines registrades podia complir amb els requisits indispensables.

No. Tal com es temia, no en va trobar cap que ni tan sols s'hi apropés. Va trucar a diferents agències matrimonials, explicant el desfici per enamorar-se que l'havia posseït. Perqué no pensessin que s'havia tornat boig, els explicava amb tot detall com les necessitats biològiques anaven lligades a un bon funcionament del cervell, a un equilibri psíquic, així com les condicions extremadament senzilles que calia reunir la futura parella. Les agències, acostumades a escoltar-ne de tots colors, s'ho agafaven amb aboluta normalitat. Es mostraven ben dispostes per realitzar una revisió complerta dels arxius, però els resultats de les pesquises sempre acabaven essent negatius.

En Ramon s'adonà que els mitjans tradicionals no li servien i va prendre la decisió de fer una mena de peregrinatge personal per les terres catalanes, especialment per les zones rurals i de pescadors, doncs les ciutats, pel que respecte aquesta qüestió, estaven definitivament fetes malbé, anorreades.

Entre la pagesia va trobar gent admirable, que havien educat les seves filles dins les més exquisites tradicions. Els tranquil.litzava que la virginitat no fos un requisit indispensable, donats els horaris de les discoteques. Tan sols demanaven qui es faria càrrec de les despeses de l'examen mèdic.

-Naturalment van al meu càrrec – responia en Ramon.

- La meva filla balla sardanes, però aixó de la perforadora...

- Li asseguro que fa un arrós amb escamarlans i pollastre que ni ha per sucar-s'hi els dits.

- Es una xicota com cal, si bé tinc de confessar que té els peus plans...

Adonant-se de les dificultats que trobava va decidir ampliar el radi d'acció a les illes.

- L'al.lota dona les mides amb escreix. La fama de barjaula, que li han dit, és cosa temporal, d'estiu...

En Ramon començava a sentir un cert desassosec. Un bon dia va llogar una barca per asserenar l'esperit en la quietud de la mar. Mentre meditava va escoltar molt fluixet una encisadora cançó. Va girar-se i efectivament, dalt d'una roca, s'estava pentinant una noieta molt jove, d'ample cabellera rogenca, d'ulls glaucs, fascinants... la va saludar amb les mans i ella, sense pensar-ho es llençà a l'aigua i capbussant-se va aparèixer poc després pel costat de babor. Cal dir que nedava com un peix.

Per primera vegada a la seva vida, en Ramon va notar com el ritme palpitatori augmentava incontrolat i com, per aquesta causa, es sentia envaït per un tremolor, un neguit sobtat, que el va impulsar imprevisiblement a besar aquells llavis molsuts, sentint alhora una dolça anyorança de no se sap qué, un gust salobre, d'algues marines, de dinar japonés, que l'anaven transportan a uns deliquis extrems...

S'acabava d'enamorar sense seguir cap de les normes prefixades. S'acabava d'enamorar definitivament, com un brètol, disposat a passar per l'adreçador, a fer tot el que ella li demanés, acceptant sense recança que fos una sirena, que se'l volgués emportar mar endins, que passés els dies cantant, que les escames de la llarga cua l'enlluernessin de sol, que ella només mengés peix cru,...

Emportat per aquests sentiments, agafats de les mans, els amants es van capbussar dins les vinoses aigües submarines. En Ramon, amb els ulls molt oberts descobria aquell món fascinant, silenciós, plé d'inquietants formes de vida que, com una escenografia de ballet, semblaven relliscar i esllavissar-se ingràvides entre miralls translucids, coralls rovellats, algues tremoloses que els saludaven ...

Dies després, la xarxa d'uns pescadors recobrava un cos inflat, amb els ulls molt oberts, plens de records aquàtics, d'amors salobres i impossibles.