Milers de rellotges
-penjats cap per avall-
mediten el no res
amb mesquina precisió
-ulls ciclopis
-monocles mecànics
Caminava de puntetes
perquè ningú s'adonés
de la meva inútil presència
enmig de les deixalles
-peixos decapitats
-sabates negres de xarol
Les fulles grogues i arrugades
queien de les branques dels til•lers
amb pressentiments de morts
-ferides per vents invisibles
-morien sense cridar
El vent de l'Oest
xiulava innobles blasfèmies
fent emmudir les espaordides aus
- la decadència dels hermafrodites
- neguitejava als científics
Els rius, abans remorosos
ara emmudits i plens de nafres
restaven quiets com miralls trencats
-els seus ventres aquàtics
eixorcs de peixos argentats
A cops de rem volia fugir
d'aquells indrets malaurats
però el llagut restava immòbil
i les aigües, gruixudes i malignes
em cridaven amb tranquil•la obstinació.
angoixat, vaig regirar vells manuscrits,
cartes marines esgrogueïdes,
cercant algun antic ritual
que retornés el perdut
sentit de les coses
i amb ell
el meu veritable temps
miércoles, 15 de septiembre de 2010
domingo, 29 de agosto de 2010
L'ART DE VOLAR
De bell antuvi. segons m'han dit, l'home caminava de quatre potes, tenia una cua peluda i s'enfilava dalt dels arbres, fos per agafar pomes i préssecs, per escapar d'alguna béstia més ferotge que ell mateix, o simplement per fer la migdiada. Aixó va durar uns quants milions d'anys, fins un dia que, dins del grup va sorgir un esnob, un d'aquests tipus que per presumir davant les femelles són capaços de qualsevol cosa, en aquest cas concret posar-se dempeus i començar a caminar, desvetllant naturalment l'admiració femenina
El més vell de la tribu per desacreditar-lo deia a les seves concubines:
-Bah!, és un bípede.
I les bledes ho repetien i reien com a boges, fet que pot semblar banal però que va afectar la sensibilitat del pixabonic fen-li perdre l'equilibri i donant-se de nassos a terra, augmentan la hilaritat tribal.
Malgrat aquest primer fracàs, el primer esnob i quatre esbogerrats més van començar a practicar en secret fins adquirir un sorprenent domini de la tècnica. Dempeus i colpejant-se el pit amb els punys tenien l'aparença d'uns professionals de l'aeròbic. I com totes les novetats s'acaben imposan, l'estil bípede es va extendre rapidament.
Em sembla que un dia d'aquets farà exactament tres-mil cent-cinquanta-i-tres anys que un tal Dèdal, home enciclopèdic, alhora escultor, pintor, músic, arquitecte i enginyer, va rebre l'encàrrec d'un client que es feia dir rei Minos per construir un palau, a l'estil de Piranesi, amb passadisos llargs i de diseny complicadíssim que s'anomenaria el Laberint.
Una vegada enllestida la feina, Dèdal i el seu fill Ìcar, que l'havia ajudat en la construcció, sembla ser que seguint els costums de l'època foren tancats dins aquella enrevassada geometria, de manera que el secret del Laberint morís amb ells.
Però tal com hem indicat abans, Dèdal la sabia molt llarga i havia previst la solució per aquell tipus d'emergències. Entre els materials de l'obra tenia amagades gerres amb cera i grans quantitats de plomes de diferents aus. Així doncs es va disposar a fugar-se amb el seu fill, portant a terme el somni més vell de l'humanitat: Volar!
En pocs dies van enllestir unes gegantines ales esplendidament teixides i ornades de colors meravellosos. Després de ajustar-se-les i lligar-les amb corretges de cuiro al voltant del pit i dels braços, com dues majestuoses papellones amazòniques van enlairar-se suaument des de l'espai ajardinat que havien deixat al bell mig del palau.
El rei Minos astorat contemplant com els arquitectes s'havien metamorfosejat en ocells, ordenà al seus arques disparar una pluja de sagetes. Res a fer, Dèdal ja havia calculat el temps i la distancia necessaria per fer front a aquesta eventualitat. Alló que no havia atinat a preveure és que el jove Ícar, inexpert i portat per l'entusiasme de l'invent, s'havia apropat massa al Sol, i la calor excessiva de l'astre començava a fondre la cera, i com a consequència immediata d'aquell estropici tècnic les plomes s'espargiren pel cel imitant el vol de milers d'ocells desorientats, mentre el xicot es precipitava sobre el palau de Minos estavellant-se contra una de les altes i punxagudes torres.
Dèdal horroritzat va intentar en va ajudar-lo, però les sagetes dels guardies li van impedir rescabalar aquell cos sense vida. Així que l'home va prendre la decisió de fugir plorant cap un poble llunyà, on passà la resta dels seus dies creant nombrosos i utilíssims invents, si bé mai més va tornar a volar, ni mai va revelar el secret de com construir ales de papellona infusibles.
El parapsicòleg Joan A. Aliguera i Bosch, coneixia aquesta i moltes altres històries. Els seus estudis l'havien dut a la conclusió, de que el mite de Dèdal havia estat mistificat, ornamentat o com vulgueu dir-ne per tornar-lo més asequible, més fàcil d'entendre.
Ni Dèdal ni el seu fill havien precissat del burd recurs d'unes ales per aixecar el vol. Simplement havien desenvolupat una determinada tècnica de concentració mental que afecta a una regió específica del cervell, i fa que l'home, si s'ho proposa seriosament, pugui volar sense cap necessitat d'ales.
En Joan A. Aliguera i Bosch em recordava com aquesta idea ja havia estat desenvolupada dins la tradició dels grans místics, com Santa Teresa, els gurús de la Índia, els chamàns mèxicans,.. i de com podien assolir estats espirituals, en un nivell molt primari, però que ja els permetia neutralitzar les lleis de la gravitació, i mantenir una lleugera levitació.
Més encara, en Joan A. Aliguera em mostrà sigilosament, un antic manuscrit budista on s'explicava detalladament la tècnica més adient per enlairar-se, tot i advertint seriosament algunes mesures de seguretat, com per exemple, fer-ho en un lloc que no tingués un sostre massa baix, donat que un dels monjos novicis ho havia assaigat dins la cova on vivia, i va pujar amb una velocitat excessiva. Com es tractava d'un principiant, d'un ignorant que no dominava els sistemes de frenat, ni d'estabilització , ni l'ús dels deflactidors mentals, i el sostre de la cova no arribava als tres metres, s'esbardellar el crani, amb pèrdua irreversible de massa encefàlica, morint el malhaurat, després de dues setmanes de coma profund, fet funest però inevitable.
Per últim en Joan A. Aliguera em confessar que la setmana propera volia publicar un llibre explicant científicament la preparació dietètica –no estar massa gras ajudava força- els exercicis de contraccions paracinètiques –basats en els moviments peristàltics del glòbul dret del cervell- els mètodes de control gravitatori i de meditació ortodròmica -indispensables per a la seguretat del vol, l'estalvi d'enèrgia i la precisió geogràfica- i les aplicacions de la radiometria quiroptèrica- és a dir els sistemes de radar que utilitzen els mamífers voladors, com ara les rata-pinyades.
Per primera vegada vaig comprendre aquells estats de perplexitat que es descriuen en la vida dels sants, quan de cop i volta s'els apareixia la Verge Immaculada o veien clarament el Sagrat Cor. Davant aquelles revelacions vaig restar mut i fa de mal dir, però em sembla que vaig caure de genolls davant d'en Joan A. Aliguera, el qual seguí serenament el seu discurs, demostrant la comprensió i generositat dels gran homes davant de la manca de fé d'alguns mortals.
-Bé, amic meu, no et voldria molestar més, però com ets el millor articulista que escriu a la Veu de la Plebs, t'agraïria que fessis alguna referència al meu llibre…. –va semblar tenir un moment de dubte- i de passada, pots anunciar, si et sembla bé, que el dijous, dia disset que coincideix en pleniluni, a les zero hores - ja saps que visc prop de la Sagrada Família- penso llançar-me des d'una de les torres del Temple Expiatori per fer una demostració pràctica del meu sistema de navegació aèria.
Amb veu tremolosa i encara sota els efectes de la seva il.luminació, em vaig atrevir a respondre:
- Saps que per la meva part faré tot el que pugui… Estic segur que el teu llibre serà un best-seller..
Pensareu que aquell dia es produí una catàstrofe com la de Simó el Mag que anuncià a l'emperador Neró que volaria i es va estavellar. Res de tot aixó. El dijous dia disset a les zero hores una immensa gernació omplia de gom a gom la plaça de la Sagrada Família. Tal com havia anunciat en Joan A. Aliguera aparegué com un escalador damunt d'una de les torres, amb un vestit esportiu i ulleres d'aviador antic. L'aire d'estiu era càlid, el cel pigallat, i una lluna immensa s'el mirava amatent. Després d'uns breus instants de concentració, respirà profundament i sense cap mena d'esforç aparent , amb una lleugera pressió sobre els muscles de les espatlles es llençà serenament al buit i planejà suament, fent cercles per damunt de la plaça, sentint com l'aire fresc li acaronava les galtes vermelloses i agitava els cabells rinxolats tenyits d'un ros daurat.
Es produí un silenci sepulcral. La gent feia seva aquella sensació indescriptible, de majestàtica bellesa. El primer home que volava per sí sol, sense cap estri ni artilugi, il.luminat com en un compte de fades per la llum misteriosa del pleniluni.
Oh miracle singular ! Era cert! Com un espectre ingràvid en Joan A. Aliguera trencava l'aire, i es passejava senyorívol, ple de divina elegancia, com l'àliga majestuosa sobre la ciutat incrèdula (potser per l'hore seria més adient parlar d'un mussol, però com trencaria l'encanteri val més deixar-ho així).
Des del temple Expiatori va dirigir-se cap a la vila Olímpica. Les emissores de radio havien ja advertit a tothom d'aquell estrany fenòmen i les parelles sortien del bars musicals per saludar-lo cridaners. Alguns que havien prés píndoles d'extàsis no entenien massa bé si es tractava d'una al.lucinació o d'un fet real.
-Ara sembla dirigir-se cap a les Rambles… -cridava el locutor d'una emissora-… si, sí.. efectivament puja per les Rambles… i vola majestuosament cap a la plaça de Catalunya…
Una barjaula grassa i despentinada, coberta amb un batí transparent de color blau, treia el nas des d'una finestra de Canaletes i es quedava badant … mentre un paió amb samarreta es fregava els ulls cansats…
- És Superman - cridaven uns lladragots espantats.
Les autoritats sorpreses com sempre pels esdeveniments, havien abandonat el llit, els sopars, les reunions i tots els treballs esgotadors que venen obligats a fer i s'havien possat a donar ordres confuses. Els bombers foren possats en estat de màxima alerta. Un helicòpter de la policia municipal havia rebut ordres de sortir a l'encalçament d'aquell objecte no identificat.
Ara la gent es concentrava en la plaça de Catalunya on acabava d'arribar planejant com una gavina en Joan A. Aliguera. Amb un altaveu el comandant de la nau perseguidora comminava a l'objecte volador que no oposés resistència a les autoritats i aterrés immediatament, cosa s'hauria produït igualment, doncs aquest era el destí prefixat.
Així doncs el senyor Joan A. Aliguera i Bosch, confús entre els coloms que l'enrenou havia desvetllat, es posava suament en el bell mig de la plaça, rebut en forts aplaudiments per la gernació que juntament amb alguns periodistes, els bombers i la polícia, l'estaven esperant.
Un caporal dels municipals fou el primer en reaccionar i amb un zel professional admirable, li demanà la documentació, que evidentment no portava, i començà a omplir les multes oportunes: volar sense casc ni cinturó de seguretat, indocumentat, manca del títol reglamentari de pilot, excés de velocitat, aterrar en lloc reservat als vianants, alarma social,…
La premsa, més realista, s'apropaven per demanar-li com havia aconseguit , desafiant les lleis naturals, volar..
- Demà apareix el meu llibre, "Volar ens farà lliures", on explico amb tot detall els sistema de concentració mental… - responia en Joan A. Aliguera, paladejant la sensació de sentir-se un heroi..
Al dia següent el llibre es va exhaurir a les poques hores de sortir a la llum.
Vint-i-quatre hores més tard la primera pàgina dels diaris anunciava en grans titulars que s'acabava de produir una gran catàstrofe aèria. Més de deu mil ciutadans havien trobat la mort en l'intent d'imitar el vol d'en Joan A. Aliguera.
La majoria s'havien llençat des dels terrats d'on vivien, amb el llibre encara a la mà, per anar-lo llegint mentre volaven. Una dona prenys saltà del balcó convençuda que així arribaria abans a la clínica.
El Vaticà va incloure el llibre en l'índex dels autors prohibits i va llençar una excomunió contra aquella nova heretjia. El Senyor no havia creat l'home per volar, fins i tot resultava dubtós el fet de caminar..
Els americans van afirmar que reforçarien l'escut anti-missils i la CIA va donar a entendre que feia anys que seguia els passos d'aquell malfactor comunista.
Joan A. Aliguera i Bosch, fou condemnat a trenta anys de presó per publicació temerària i incitació al suicidi aèri. Pocs dies després va fugir volant com Dèdal , i fins ara ha resultat impossible de localitzar.
Les autoritat pregan a tots els ciutadans que vigilin cada vespre el cel i avisin tot seguit si el veuen. Els seus llibres han estat cremats en una foguera que, si us afenyeu, encara podreu veure en el bell mig de la plaça de Catalunya.
El més vell de la tribu per desacreditar-lo deia a les seves concubines:
-Bah!, és un bípede.
I les bledes ho repetien i reien com a boges, fet que pot semblar banal però que va afectar la sensibilitat del pixabonic fen-li perdre l'equilibri i donant-se de nassos a terra, augmentan la hilaritat tribal.
Malgrat aquest primer fracàs, el primer esnob i quatre esbogerrats més van començar a practicar en secret fins adquirir un sorprenent domini de la tècnica. Dempeus i colpejant-se el pit amb els punys tenien l'aparença d'uns professionals de l'aeròbic. I com totes les novetats s'acaben imposan, l'estil bípede es va extendre rapidament.
Em sembla que un dia d'aquets farà exactament tres-mil cent-cinquanta-i-tres anys que un tal Dèdal, home enciclopèdic, alhora escultor, pintor, músic, arquitecte i enginyer, va rebre l'encàrrec d'un client que es feia dir rei Minos per construir un palau, a l'estil de Piranesi, amb passadisos llargs i de diseny complicadíssim que s'anomenaria el Laberint.
Una vegada enllestida la feina, Dèdal i el seu fill Ìcar, que l'havia ajudat en la construcció, sembla ser que seguint els costums de l'època foren tancats dins aquella enrevassada geometria, de manera que el secret del Laberint morís amb ells.
Però tal com hem indicat abans, Dèdal la sabia molt llarga i havia previst la solució per aquell tipus d'emergències. Entre els materials de l'obra tenia amagades gerres amb cera i grans quantitats de plomes de diferents aus. Així doncs es va disposar a fugar-se amb el seu fill, portant a terme el somni més vell de l'humanitat: Volar!
En pocs dies van enllestir unes gegantines ales esplendidament teixides i ornades de colors meravellosos. Després de ajustar-se-les i lligar-les amb corretges de cuiro al voltant del pit i dels braços, com dues majestuoses papellones amazòniques van enlairar-se suaument des de l'espai ajardinat que havien deixat al bell mig del palau.
El rei Minos astorat contemplant com els arquitectes s'havien metamorfosejat en ocells, ordenà al seus arques disparar una pluja de sagetes. Res a fer, Dèdal ja havia calculat el temps i la distancia necessaria per fer front a aquesta eventualitat. Alló que no havia atinat a preveure és que el jove Ícar, inexpert i portat per l'entusiasme de l'invent, s'havia apropat massa al Sol, i la calor excessiva de l'astre començava a fondre la cera, i com a consequència immediata d'aquell estropici tècnic les plomes s'espargiren pel cel imitant el vol de milers d'ocells desorientats, mentre el xicot es precipitava sobre el palau de Minos estavellant-se contra una de les altes i punxagudes torres.
Dèdal horroritzat va intentar en va ajudar-lo, però les sagetes dels guardies li van impedir rescabalar aquell cos sense vida. Així que l'home va prendre la decisió de fugir plorant cap un poble llunyà, on passà la resta dels seus dies creant nombrosos i utilíssims invents, si bé mai més va tornar a volar, ni mai va revelar el secret de com construir ales de papellona infusibles.
El parapsicòleg Joan A. Aliguera i Bosch, coneixia aquesta i moltes altres històries. Els seus estudis l'havien dut a la conclusió, de que el mite de Dèdal havia estat mistificat, ornamentat o com vulgueu dir-ne per tornar-lo més asequible, més fàcil d'entendre.
Ni Dèdal ni el seu fill havien precissat del burd recurs d'unes ales per aixecar el vol. Simplement havien desenvolupat una determinada tècnica de concentració mental que afecta a una regió específica del cervell, i fa que l'home, si s'ho proposa seriosament, pugui volar sense cap necessitat d'ales.
En Joan A. Aliguera i Bosch em recordava com aquesta idea ja havia estat desenvolupada dins la tradició dels grans místics, com Santa Teresa, els gurús de la Índia, els chamàns mèxicans,.. i de com podien assolir estats espirituals, en un nivell molt primari, però que ja els permetia neutralitzar les lleis de la gravitació, i mantenir una lleugera levitació.
Més encara, en Joan A. Aliguera em mostrà sigilosament, un antic manuscrit budista on s'explicava detalladament la tècnica més adient per enlairar-se, tot i advertint seriosament algunes mesures de seguretat, com per exemple, fer-ho en un lloc que no tingués un sostre massa baix, donat que un dels monjos novicis ho havia assaigat dins la cova on vivia, i va pujar amb una velocitat excessiva. Com es tractava d'un principiant, d'un ignorant que no dominava els sistemes de frenat, ni d'estabilització , ni l'ús dels deflactidors mentals, i el sostre de la cova no arribava als tres metres, s'esbardellar el crani, amb pèrdua irreversible de massa encefàlica, morint el malhaurat, després de dues setmanes de coma profund, fet funest però inevitable.
Per últim en Joan A. Aliguera em confessar que la setmana propera volia publicar un llibre explicant científicament la preparació dietètica –no estar massa gras ajudava força- els exercicis de contraccions paracinètiques –basats en els moviments peristàltics del glòbul dret del cervell- els mètodes de control gravitatori i de meditació ortodròmica -indispensables per a la seguretat del vol, l'estalvi d'enèrgia i la precisió geogràfica- i les aplicacions de la radiometria quiroptèrica- és a dir els sistemes de radar que utilitzen els mamífers voladors, com ara les rata-pinyades.
Per primera vegada vaig comprendre aquells estats de perplexitat que es descriuen en la vida dels sants, quan de cop i volta s'els apareixia la Verge Immaculada o veien clarament el Sagrat Cor. Davant aquelles revelacions vaig restar mut i fa de mal dir, però em sembla que vaig caure de genolls davant d'en Joan A. Aliguera, el qual seguí serenament el seu discurs, demostrant la comprensió i generositat dels gran homes davant de la manca de fé d'alguns mortals.
-Bé, amic meu, no et voldria molestar més, però com ets el millor articulista que escriu a la Veu de la Plebs, t'agraïria que fessis alguna referència al meu llibre…. –va semblar tenir un moment de dubte- i de passada, pots anunciar, si et sembla bé, que el dijous, dia disset que coincideix en pleniluni, a les zero hores - ja saps que visc prop de la Sagrada Família- penso llançar-me des d'una de les torres del Temple Expiatori per fer una demostració pràctica del meu sistema de navegació aèria.
Amb veu tremolosa i encara sota els efectes de la seva il.luminació, em vaig atrevir a respondre:
- Saps que per la meva part faré tot el que pugui… Estic segur que el teu llibre serà un best-seller..
Pensareu que aquell dia es produí una catàstrofe com la de Simó el Mag que anuncià a l'emperador Neró que volaria i es va estavellar. Res de tot aixó. El dijous dia disset a les zero hores una immensa gernació omplia de gom a gom la plaça de la Sagrada Família. Tal com havia anunciat en Joan A. Aliguera aparegué com un escalador damunt d'una de les torres, amb un vestit esportiu i ulleres d'aviador antic. L'aire d'estiu era càlid, el cel pigallat, i una lluna immensa s'el mirava amatent. Després d'uns breus instants de concentració, respirà profundament i sense cap mena d'esforç aparent , amb una lleugera pressió sobre els muscles de les espatlles es llençà serenament al buit i planejà suament, fent cercles per damunt de la plaça, sentint com l'aire fresc li acaronava les galtes vermelloses i agitava els cabells rinxolats tenyits d'un ros daurat.
Es produí un silenci sepulcral. La gent feia seva aquella sensació indescriptible, de majestàtica bellesa. El primer home que volava per sí sol, sense cap estri ni artilugi, il.luminat com en un compte de fades per la llum misteriosa del pleniluni.
Oh miracle singular ! Era cert! Com un espectre ingràvid en Joan A. Aliguera trencava l'aire, i es passejava senyorívol, ple de divina elegancia, com l'àliga majestuosa sobre la ciutat incrèdula (potser per l'hore seria més adient parlar d'un mussol, però com trencaria l'encanteri val més deixar-ho així).
Des del temple Expiatori va dirigir-se cap a la vila Olímpica. Les emissores de radio havien ja advertit a tothom d'aquell estrany fenòmen i les parelles sortien del bars musicals per saludar-lo cridaners. Alguns que havien prés píndoles d'extàsis no entenien massa bé si es tractava d'una al.lucinació o d'un fet real.
-Ara sembla dirigir-se cap a les Rambles… -cridava el locutor d'una emissora-… si, sí.. efectivament puja per les Rambles… i vola majestuosament cap a la plaça de Catalunya…
Una barjaula grassa i despentinada, coberta amb un batí transparent de color blau, treia el nas des d'una finestra de Canaletes i es quedava badant … mentre un paió amb samarreta es fregava els ulls cansats…
- És Superman - cridaven uns lladragots espantats.
Les autoritats sorpreses com sempre pels esdeveniments, havien abandonat el llit, els sopars, les reunions i tots els treballs esgotadors que venen obligats a fer i s'havien possat a donar ordres confuses. Els bombers foren possats en estat de màxima alerta. Un helicòpter de la policia municipal havia rebut ordres de sortir a l'encalçament d'aquell objecte no identificat.
Ara la gent es concentrava en la plaça de Catalunya on acabava d'arribar planejant com una gavina en Joan A. Aliguera. Amb un altaveu el comandant de la nau perseguidora comminava a l'objecte volador que no oposés resistència a les autoritats i aterrés immediatament, cosa s'hauria produït igualment, doncs aquest era el destí prefixat.
Així doncs el senyor Joan A. Aliguera i Bosch, confús entre els coloms que l'enrenou havia desvetllat, es posava suament en el bell mig de la plaça, rebut en forts aplaudiments per la gernació que juntament amb alguns periodistes, els bombers i la polícia, l'estaven esperant.
Un caporal dels municipals fou el primer en reaccionar i amb un zel professional admirable, li demanà la documentació, que evidentment no portava, i començà a omplir les multes oportunes: volar sense casc ni cinturó de seguretat, indocumentat, manca del títol reglamentari de pilot, excés de velocitat, aterrar en lloc reservat als vianants, alarma social,…
La premsa, més realista, s'apropaven per demanar-li com havia aconseguit , desafiant les lleis naturals, volar..
- Demà apareix el meu llibre, "Volar ens farà lliures", on explico amb tot detall els sistema de concentració mental… - responia en Joan A. Aliguera, paladejant la sensació de sentir-se un heroi..
Al dia següent el llibre es va exhaurir a les poques hores de sortir a la llum.
Vint-i-quatre hores més tard la primera pàgina dels diaris anunciava en grans titulars que s'acabava de produir una gran catàstrofe aèria. Més de deu mil ciutadans havien trobat la mort en l'intent d'imitar el vol d'en Joan A. Aliguera.
La majoria s'havien llençat des dels terrats d'on vivien, amb el llibre encara a la mà, per anar-lo llegint mentre volaven. Una dona prenys saltà del balcó convençuda que així arribaria abans a la clínica.
El Vaticà va incloure el llibre en l'índex dels autors prohibits i va llençar una excomunió contra aquella nova heretjia. El Senyor no havia creat l'home per volar, fins i tot resultava dubtós el fet de caminar..
Els americans van afirmar que reforçarien l'escut anti-missils i la CIA va donar a entendre que feia anys que seguia els passos d'aquell malfactor comunista.
Joan A. Aliguera i Bosch, fou condemnat a trenta anys de presó per publicació temerària i incitació al suicidi aèri. Pocs dies després va fugir volant com Dèdal , i fins ara ha resultat impossible de localitzar.
Les autoritat pregan a tots els ciutadans que vigilin cada vespre el cel i avisin tot seguit si el veuen. Els seus llibres han estat cremats en una foguera que, si us afenyeu, encara podreu veure en el bell mig de la plaça de Catalunya.
SOM UNA NACIÓ
SOM UNA NACIÓ
Resulta irònic i grotesc que tant un PP, donant la cara, com un PSOE, acovardit i catalèptic, aferrats ambdós a la visió onírica anti catalanista i franquista del Imperio Español indivisible i colonial hagin aconseguir una victòria pírrica separant novament Espanya de Catalunya. Aquesta vegada no som els catalans que ens separem, son ells els separatistes.
Repeteixo el que deia Terenci i va plagiar Ciceró:summum ius summa iniuria, de l’aplicació excessiva de la llei en neix una gran injustícia. En aquest cas el PP, representant una dreta anacrònica, a donat la feina bruta al TC., emprant cartes trucades tal com sempre fan els tafurs.
Aquesta tècnica de resoldre problemes polítics per mitjà de interpretacions jurídiques ja l’havien emprat amb èxit en el cas Garzón. Els resultava incòmode ressuscitar la Memòria històrica, tan com ara els resulta incòmode acceptar que Catalunya és una Nació.
Nosaltres, els catalans, tota la gent que viu, treballa i estima aquesta terra, hem fet esforços per modernitzar aquesta paranoia feudal i colonial compartida per PP i PSOE, donat que la nostra educació, sentiments, cultura i situació geogràfica, ha estat sempre influïda per les corrents intel•lectuals i liberals europees, més proclius al pacte federalista i republicà, que als decimonònics i periclitats Imperis.
Ara cal que el poble català exigeixi als nostres polítics que estiguin a l’altura d’aquestes circumstàncies històriques i, deixant de banda les seves diferències, siguin capaços de fer pinya, com els castellers, i compleixin amb la seva obligació de defensar-nos com a Nació i fer complir els drets que tenim aprovats per la voluntat d’un Parlament i d’un referèndum on varem manifestar clarament el nostre dret a decidir, i en conseqüència es neguin a acatar una sentència que és una befa a les nostres institucions, que ens humilià i ens roba la dignitat com a poble.
Val a dir que entre els partits catalans hi encaixaria perfectament el PSC, sempre que retornés als seus orígens i deixes de ser una sucursal del PSOE.
Si no ens volen escoltar ni entendre. Si la seva voluntat, en lloc d’avançar cap a un futur modern, és retornar al passat més fosc, convertint la transició en un mer armistici; si no volen enfrontar-se amb un procés de descolonització, i més quan es tracta d’una colònia tan productiva; és clar que no ens deixen altre alternativa que exigir el nostre inalienable dret a l’autodeterminació.
Ara per ara, cal negar el vot, el pa i l’aigua al PP i al PSOE si no volem ser vassalls, ni súbdits, ni serfs de la gleva.
Resulta irònic i grotesc que tant un PP, donant la cara, com un PSOE, acovardit i catalèptic, aferrats ambdós a la visió onírica anti catalanista i franquista del Imperio Español indivisible i colonial hagin aconseguir una victòria pírrica separant novament Espanya de Catalunya. Aquesta vegada no som els catalans que ens separem, son ells els separatistes.
Repeteixo el que deia Terenci i va plagiar Ciceró:summum ius summa iniuria, de l’aplicació excessiva de la llei en neix una gran injustícia. En aquest cas el PP, representant una dreta anacrònica, a donat la feina bruta al TC., emprant cartes trucades tal com sempre fan els tafurs.
Aquesta tècnica de resoldre problemes polítics per mitjà de interpretacions jurídiques ja l’havien emprat amb èxit en el cas Garzón. Els resultava incòmode ressuscitar la Memòria històrica, tan com ara els resulta incòmode acceptar que Catalunya és una Nació.
Nosaltres, els catalans, tota la gent que viu, treballa i estima aquesta terra, hem fet esforços per modernitzar aquesta paranoia feudal i colonial compartida per PP i PSOE, donat que la nostra educació, sentiments, cultura i situació geogràfica, ha estat sempre influïda per les corrents intel•lectuals i liberals europees, més proclius al pacte federalista i republicà, que als decimonònics i periclitats Imperis.
Ara cal que el poble català exigeixi als nostres polítics que estiguin a l’altura d’aquestes circumstàncies històriques i, deixant de banda les seves diferències, siguin capaços de fer pinya, com els castellers, i compleixin amb la seva obligació de defensar-nos com a Nació i fer complir els drets que tenim aprovats per la voluntat d’un Parlament i d’un referèndum on varem manifestar clarament el nostre dret a decidir, i en conseqüència es neguin a acatar una sentència que és una befa a les nostres institucions, que ens humilià i ens roba la dignitat com a poble.
Val a dir que entre els partits catalans hi encaixaria perfectament el PSC, sempre que retornés als seus orígens i deixes de ser una sucursal del PSOE.
Si no ens volen escoltar ni entendre. Si la seva voluntat, en lloc d’avançar cap a un futur modern, és retornar al passat més fosc, convertint la transició en un mer armistici; si no volen enfrontar-se amb un procés de descolonització, i més quan es tracta d’una colònia tan productiva; és clar que no ens deixen altre alternativa que exigir el nostre inalienable dret a l’autodeterminació.
Ara per ara, cal negar el vot, el pa i l’aigua al PP i al PSOE si no volem ser vassalls, ni súbdits, ni serfs de la gleva.
AFRODITA
Mentre s'ensabonava la cara per afeitar-se en Ramon B. escoltà una veu invisible:
- Esta escrit: cal que t'enamoris !
No en va fer gaire cas –havia dormit malament- i seguí amb la seva feina.
- Esta escrit: cal que t'enamoris ! –que repetí la veu.
Aquest cop la cosa semblava anar de veres. Per situar-nos i no trobar estrany que en Ramon no s'esgarrifés en escoltar aquelles admonicions, hem de tenir en compte que acabava de llicensiar-se en Ciències exactes i la seva ment funcionava dins un sistema de coordenades lògiques, que aplicades ara a les veus, donaven com a resultat una interpretació merament psicològica. El diàleg intern anava més o menys així:
-M'ha semblat escoltar veus. Com estic sol i aixó resulta de tot punt inconcebible, nomes ho puc interpretar com un avís del meu inconscient. Certament mai he estat enamorat, potser d'una manera imprecisa ho hi anat ajornant, fins acabar la carrera. Però, cal deduir que si escolto veus dec tenir la necessitat urgent d'enamorar-me.
Ara bé, com es tracta d'un estat enigmàtic, esllavissadís, que desconeixo per complert i les notícies que m'han arribat, mitjançant les poques novel.les que he llegit, afegides a l'observació directe d'alguns amics que han caigut en un estat lamentable, han suspés diverses asignatures, han fet sovint el ridícul més espantós, i han passat d'estats eufòrics a la depressió més absoluta, m'obligen a prendre unes mesures de higiene i control, que permetin endinsar-me per aquest viarany que la natura ens obliga a recòrrer malgrat els riscs que comporta.
Durant alguns dies va rumiar quines condicions haurien de donar-se per definir i encalçar la noia perfecte.
Sens dubte hauria de tenir en compte l'element físic, que podia descompondre's en dues vessants: la bellesa i la salut.
Va consultar la guia de Miss Univers, però ni les mesures corpòrees –tendents a l'anorèxia- ni la estandarització d'un cànon de bellesa publicitària imposat per les agències americanes li van acabar de fer el pés. Llavors va revisar la GPA (Guía de Pubilles Autòctones) i com a bibliografia fonamental va llegir la Ben plantada i algun llibre d'en Pla sobre les virtuts de les pageses. Resultava força clar. Les pubilles reunien condicions físiques de més embalum, de més consistència, i naturalment es trobaven més prop de l'ideal de bellesa grega, així com biológicament millor adaptades al medi geogràfic i a la climatològia mediterrània.
Entre altres avantatges, com la capacitat de mantenir neta la casa, i de cuinar d'una manera decent, la Guía considerava que la fertilitat de les pubilles estava en relació directa de al seu ús, però sempre era superior al d'una anorèxica de la passarel.la Gaudí, i dels seus fruits podia esperar-se un hereu que, a primer cop d'ul potser no us semblaria massa llest, però de ben segur que sortiria treballador, estalviador i un xic desconfiat. Aquestes qualitats no tenen els trets d'heroïsme, de triomfalisme a l'estil americà, però en la vida pràctica resulten més estimables que no pas els nens que volen arribar a ser presidents d'alguna cosa i acaben essent uns fatxendes insoportables.
La Guía ens adverteix d'alguns detalls que podrien considerar-se decebedors o poc engrescadors, com una pelussa excesiva que enfosqueixi el llavi superior; un caràcter eixut, malreeixit, que dona una certa propensió a respondre amb estirabots -no amaga que un clatellot a temps pot restaurar l'equilibri psíquic- i fins un procés d'engreixament imparable. Ara bé, tot plegat no es produeix amb excesiva freqüència ni tampoc resulta insofrible, tenint en compte que l'home passa la major part del dia fora casa i en cas de forta depressió pot visitar una sauna.
Pel que fa la salut, resultaria imprescindible una anàlisi de sang, radiografies i un certificat ginecològic que garantitzés el bon estat vaginal, una ovulació sincrònica, i aptituds fertilizants -la virginitat no era un element imprescindible donat que no aportava res d'interessant- amén altres proves que li pugués aconsellar un metge..
Mentalment l'esquema físic era senzill. En Ramon va resoldre que no calia una bellesa de concurs, sinó simplement evitar una lletjor repulsiva; es podia permetre un cert borrisol però evitant un excés de pél escampat per arreu. El color dels cabells no tenia massa importància mentre no tingués la mania de tenyir-se'ls de vermell, blau o verd, com fan algunes esbojarrades. Les cames haurien de ser ben rectes sense arqueig, fet que podria produir un caminar poc airós, de balandre. Havia llegit en una revista del cor que els malucs amples són la millor garantia d'un bon part, així com unes sines opulentes asseguren al nadó una alimentació abundant, nutritiva i sana.
Vençudes aquestes proves quedaven per superar les dificultats d'ordre emocional i caracteriològic. Respecte el nivell intel.lectual, tractant-se d'una dona, les exigència podien reduir-se a l'alfabetització, el coneixement dels plats tradicionals i de les herbes medicinals, certes habilitats manuals –colocació d'endolls, ús del black-decker o altres estris per taladrar parets, domini de la planxa i de l'agulla, algun coneixement de pediatria...-
Amb aquestes qualitats, segons la mateixa revista, s'eviten aquelles malsanes inclinacions de les dones intel.lectuals cap a la pedanteria i els discursos enfarfegats de fanatisme feminista, causants de traumes masculins incurables, com la impotència i les preferencies masturbatòries.
Pel que fa les emocions, una dona que compleixi amb les condicions abans descrites, que es sentí feliç i realitzada, dificilment pot caure en els freqüents estats d'histèria que malhauradament pateixen les que formen part del grup "Miss Univers", amb tots els desequilibris que aixó comporta.
Un vegada va deixar ben establertes aquestes normes en Ramon es va sentir alleugerat i lleument optimista. Va repassar l'agenda en una recerca desesperada per veure si alguna de les amistats femenines registrades podia complir amb els requisits indispensables.
No. Tal com es temia, no en va trobar cap que ni tan sols s'hi apropés. Va trucar a diferents agències matrimonials, explicant el desfici per enamorar-se que l'havia posseït. Perqué no pensessin que s'havia tornat boig, els explicava amb tot detall com les necessitats biològiques anaven lligades a un bon funcionament del cervell, a un equilibri psíquic, així com les condicions extremadament senzilles que calia reunir la futura parella. Les agències, acostumades a escoltar-ne de tots colors, s'ho agafaven amb aboluta normalitat. Es mostraven ben dispostes per realitzar una revisió complerta dels arxius, però els resultats de les pesquises sempre acabaven essent negatius.
En Ramon s'adonà que els mitjans tradicionals no li servien i va prendre la decisió de fer una mena de peregrinatge personal per les terres catalanes, especialment per les zones rurals i de pescadors, doncs les ciutats, pel que respecte aquesta qüestió, estaven definitivament fetes malbé, anorreades.
Entre la pagesia va trobar gent admirable, que havien educat les seves filles dins les més exquisites tradicions. Els tranquil.litzava que la virginitat no fos un requisit indispensable, donats els horaris de les discoteques. Tan sols demanaven qui es faria càrrec de les despeses de l'examen mèdic.
-Naturalment van al meu càrrec – responia en Ramon.
- La meva filla balla sardanes, però aixó de la perforadora...
- Li asseguro que fa un arrós amb escamarlans i pollastre que ni ha per sucar-s'hi els dits.
- Es una xicota com cal, si bé tinc de confessar que té els peus plans...
Adonant-se de les dificultats que trobava va decidir ampliar el radi d'acció a les illes.
- L'al.lota dona les mides amb escreix. La fama de barjaula, que li han dit, és cosa temporal, d'estiu...
En Ramon començava a sentir un cert desassosec. Un bon dia va llogar una barca per asserenar l'esperit en la quietud de la mar. Mentre meditava va escoltar molt fluixet una encisadora cançó. Va girar-se i efectivament, dalt d'una roca, s'estava pentinant una noieta molt jove, d'ample cabellera rogenca, d'ulls glaucs, fascinants... la va saludar amb les mans i ella, sense pensar-ho es llençà a l'aigua i capbussant-se va aparèixer poc després pel costat de babor. Cal dir que nedava com un peix.
Per primera vegada a la seva vida, en Ramon va notar com el ritme palpitatori augmentava incontrolat i com, per aquesta causa, es sentia envaït per un tremolor, un neguit sobtat, que el va impulsar imprevisiblement a besar aquells llavis molsuts, sentint alhora una dolça anyorança de no se sap qué, un gust salobre, d'algues marines, de dinar japonés, que l'anaven transportan a uns deliquis extrems...
S'acabava d'enamorar sense seguir cap de les normes prefixades. S'acabava d'enamorar definitivament, com un brètol, disposat a passar per l'adreçador, a fer tot el que ella li demanés, acceptant sense recança que fos una sirena, que se'l volgués emportar mar endins, que passés els dies cantant, que les escames de la llarga cua l'enlluernessin de sol, que ella només mengés peix cru,...
Emportat per aquests sentiments, agafats de les mans, els amants es van capbussar dins les vinoses aigües submarines. En Ramon, amb els ulls molt oberts descobria aquell món fascinant, silenciós, plé d'inquietants formes de vida que, com una escenografia de ballet, semblaven relliscar i esllavissar-se ingràvides entre miralls translucids, coralls rovellats, algues tremoloses que els saludaven ...
Dies després, la xarxa d'uns pescadors recobrava un cos inflat, amb els ulls molt oberts, plens de records aquàtics, d'amors salobres i impossibles.
Mentre s'ensabonava la cara per afeitar-se en Ramon B. escoltà una veu invisible:
- Esta escrit: cal que t'enamoris !
No en va fer gaire cas –havia dormit malament- i seguí amb la seva feina.
- Esta escrit: cal que t'enamoris ! –que repetí la veu.
Aquest cop la cosa semblava anar de veres. Per situar-nos i no trobar estrany que en Ramon no s'esgarrifés en escoltar aquelles admonicions, hem de tenir en compte que acabava de llicensiar-se en Ciències exactes i la seva ment funcionava dins un sistema de coordenades lògiques, que aplicades ara a les veus, donaven com a resultat una interpretació merament psicològica. El diàleg intern anava més o menys així:
-M'ha semblat escoltar veus. Com estic sol i aixó resulta de tot punt inconcebible, nomes ho puc interpretar com un avís del meu inconscient. Certament mai he estat enamorat, potser d'una manera imprecisa ho hi anat ajornant, fins acabar la carrera. Però, cal deduir que si escolto veus dec tenir la necessitat urgent d'enamorar-me.
Ara bé, com es tracta d'un estat enigmàtic, esllavissadís, que desconeixo per complert i les notícies que m'han arribat, mitjançant les poques novel.les que he llegit, afegides a l'observació directe d'alguns amics que han caigut en un estat lamentable, han suspés diverses asignatures, han fet sovint el ridícul més espantós, i han passat d'estats eufòrics a la depressió més absoluta, m'obligen a prendre unes mesures de higiene i control, que permetin endinsar-me per aquest viarany que la natura ens obliga a recòrrer malgrat els riscs que comporta.
Durant alguns dies va rumiar quines condicions haurien de donar-se per definir i encalçar la noia perfecte.
Sens dubte hauria de tenir en compte l'element físic, que podia descompondre's en dues vessants: la bellesa i la salut.
Va consultar la guia de Miss Univers, però ni les mesures corpòrees –tendents a l'anorèxia- ni la estandarització d'un cànon de bellesa publicitària imposat per les agències americanes li van acabar de fer el pés. Llavors va revisar la GPA (Guía de Pubilles Autòctones) i com a bibliografia fonamental va llegir la Ben plantada i algun llibre d'en Pla sobre les virtuts de les pageses. Resultava força clar. Les pubilles reunien condicions físiques de més embalum, de més consistència, i naturalment es trobaven més prop de l'ideal de bellesa grega, així com biológicament millor adaptades al medi geogràfic i a la climatològia mediterrània.
Entre altres avantatges, com la capacitat de mantenir neta la casa, i de cuinar d'una manera decent, la Guía considerava que la fertilitat de les pubilles estava en relació directa de al seu ús, però sempre era superior al d'una anorèxica de la passarel.la Gaudí, i dels seus fruits podia esperar-se un hereu que, a primer cop d'ul potser no us semblaria massa llest, però de ben segur que sortiria treballador, estalviador i un xic desconfiat. Aquestes qualitats no tenen els trets d'heroïsme, de triomfalisme a l'estil americà, però en la vida pràctica resulten més estimables que no pas els nens que volen arribar a ser presidents d'alguna cosa i acaben essent uns fatxendes insoportables.
La Guía ens adverteix d'alguns detalls que podrien considerar-se decebedors o poc engrescadors, com una pelussa excesiva que enfosqueixi el llavi superior; un caràcter eixut, malreeixit, que dona una certa propensió a respondre amb estirabots -no amaga que un clatellot a temps pot restaurar l'equilibri psíquic- i fins un procés d'engreixament imparable. Ara bé, tot plegat no es produeix amb excesiva freqüència ni tampoc resulta insofrible, tenint en compte que l'home passa la major part del dia fora casa i en cas de forta depressió pot visitar una sauna.
Pel que fa la salut, resultaria imprescindible una anàlisi de sang, radiografies i un certificat ginecològic que garantitzés el bon estat vaginal, una ovulació sincrònica, i aptituds fertilizants -la virginitat no era un element imprescindible donat que no aportava res d'interessant- amén altres proves que li pugués aconsellar un metge..
Mentalment l'esquema físic era senzill. En Ramon va resoldre que no calia una bellesa de concurs, sinó simplement evitar una lletjor repulsiva; es podia permetre un cert borrisol però evitant un excés de pél escampat per arreu. El color dels cabells no tenia massa importància mentre no tingués la mania de tenyir-se'ls de vermell, blau o verd, com fan algunes esbojarrades. Les cames haurien de ser ben rectes sense arqueig, fet que podria produir un caminar poc airós, de balandre. Havia llegit en una revista del cor que els malucs amples són la millor garantia d'un bon part, així com unes sines opulentes asseguren al nadó una alimentació abundant, nutritiva i sana.
Vençudes aquestes proves quedaven per superar les dificultats d'ordre emocional i caracteriològic. Respecte el nivell intel.lectual, tractant-se d'una dona, les exigència podien reduir-se a l'alfabetització, el coneixement dels plats tradicionals i de les herbes medicinals, certes habilitats manuals –colocació d'endolls, ús del black-decker o altres estris per taladrar parets, domini de la planxa i de l'agulla, algun coneixement de pediatria...-
Amb aquestes qualitats, segons la mateixa revista, s'eviten aquelles malsanes inclinacions de les dones intel.lectuals cap a la pedanteria i els discursos enfarfegats de fanatisme feminista, causants de traumes masculins incurables, com la impotència i les preferencies masturbatòries.
Pel que fa les emocions, una dona que compleixi amb les condicions abans descrites, que es sentí feliç i realitzada, dificilment pot caure en els freqüents estats d'histèria que malhauradament pateixen les que formen part del grup "Miss Univers", amb tots els desequilibris que aixó comporta.
Un vegada va deixar ben establertes aquestes normes en Ramon es va sentir alleugerat i lleument optimista. Va repassar l'agenda en una recerca desesperada per veure si alguna de les amistats femenines registrades podia complir amb els requisits indispensables.
No. Tal com es temia, no en va trobar cap que ni tan sols s'hi apropés. Va trucar a diferents agències matrimonials, explicant el desfici per enamorar-se que l'havia posseït. Perqué no pensessin que s'havia tornat boig, els explicava amb tot detall com les necessitats biològiques anaven lligades a un bon funcionament del cervell, a un equilibri psíquic, així com les condicions extremadament senzilles que calia reunir la futura parella. Les agències, acostumades a escoltar-ne de tots colors, s'ho agafaven amb aboluta normalitat. Es mostraven ben dispostes per realitzar una revisió complerta dels arxius, però els resultats de les pesquises sempre acabaven essent negatius.
En Ramon s'adonà que els mitjans tradicionals no li servien i va prendre la decisió de fer una mena de peregrinatge personal per les terres catalanes, especialment per les zones rurals i de pescadors, doncs les ciutats, pel que respecte aquesta qüestió, estaven definitivament fetes malbé, anorreades.
Entre la pagesia va trobar gent admirable, que havien educat les seves filles dins les més exquisites tradicions. Els tranquil.litzava que la virginitat no fos un requisit indispensable, donats els horaris de les discoteques. Tan sols demanaven qui es faria càrrec de les despeses de l'examen mèdic.
-Naturalment van al meu càrrec – responia en Ramon.
- La meva filla balla sardanes, però aixó de la perforadora...
- Li asseguro que fa un arrós amb escamarlans i pollastre que ni ha per sucar-s'hi els dits.
- Es una xicota com cal, si bé tinc de confessar que té els peus plans...
Adonant-se de les dificultats que trobava va decidir ampliar el radi d'acció a les illes.
- L'al.lota dona les mides amb escreix. La fama de barjaula, que li han dit, és cosa temporal, d'estiu...
En Ramon començava a sentir un cert desassosec. Un bon dia va llogar una barca per asserenar l'esperit en la quietud de la mar. Mentre meditava va escoltar molt fluixet una encisadora cançó. Va girar-se i efectivament, dalt d'una roca, s'estava pentinant una noieta molt jove, d'ample cabellera rogenca, d'ulls glaucs, fascinants... la va saludar amb les mans i ella, sense pensar-ho es llençà a l'aigua i capbussant-se va aparèixer poc després pel costat de babor. Cal dir que nedava com un peix.
Per primera vegada a la seva vida, en Ramon va notar com el ritme palpitatori augmentava incontrolat i com, per aquesta causa, es sentia envaït per un tremolor, un neguit sobtat, que el va impulsar imprevisiblement a besar aquells llavis molsuts, sentint alhora una dolça anyorança de no se sap qué, un gust salobre, d'algues marines, de dinar japonés, que l'anaven transportan a uns deliquis extrems...
S'acabava d'enamorar sense seguir cap de les normes prefixades. S'acabava d'enamorar definitivament, com un brètol, disposat a passar per l'adreçador, a fer tot el que ella li demanés, acceptant sense recança que fos una sirena, que se'l volgués emportar mar endins, que passés els dies cantant, que les escames de la llarga cua l'enlluernessin de sol, que ella només mengés peix cru,...
Emportat per aquests sentiments, agafats de les mans, els amants es van capbussar dins les vinoses aigües submarines. En Ramon, amb els ulls molt oberts descobria aquell món fascinant, silenciós, plé d'inquietants formes de vida que, com una escenografia de ballet, semblaven relliscar i esllavissar-se ingràvides entre miralls translucids, coralls rovellats, algues tremoloses que els saludaven ...
Dies després, la xarxa d'uns pescadors recobrava un cos inflat, amb els ulls molt oberts, plens de records aquàtics, d'amors salobres i impossibles.
sábado, 28 de agosto de 2010
Ceuta y Melilla
La lucha por el poder hace que las naciones fuertes quieran convertirse en Imperios. A veces es una obra personal, como la de Alejandro Magno, otras, una lucha continuada como en el Imperio romano. Las naciones sometidas o bien se incorporan a la metrópoli por asimilación (polifagia) o bien se convierten en colonias disfrazadas como Filipinas y Cuba, o se adjetivan al estilo de Congo Belga, Guinea Española. Esta fagocitosis política, cuya base doctrinal puede rastrearse en Hegel o Darwin, mantiene como pretextos la exportación de una cultura o tecnología superior (lo cual a veces es cierto) o de una religión ‘verdadera’ (nunca es cierto), cuando en realidad ocultan una explotación económica, a veces despiadada, o un genocidio étnico, religioso o ideológico. En todo caso el resultado es una discriminación y alienación de los pueblos sometidos que acaban creyendo que no pueden sobrevivir sin sus dueños.
Los españoles ya emplearon estos métodos en el Nuevo Mundo mediante un sistema feudal de encomiendas, imponiendo su religión y su idioma, pero buscando desesperadamente el oro y la expoliación.
Para impedir la independencia de Filipinas (1898) se envió al general Camilo Polavieja para ahogar en sangre a los sublevados. Tampoco se pudo impedir la insurrección de Cuba (1898) a pesar de la presencia de un ejército de 200.000 hombres. Por el Tratado de Paris, España renunció a Filipinas, Guam, Cuba y Puerto Rico, a favor de EE.UU. a cambio de 20 millones de dólares
La cuestión marroquí.- Lo que está ocurriendo en estos momentos no es baladí, a pesar de que el gobierno lo disfrace de un bloqueo perpetrado por cuatro exaltados y se nos repita que, como siempre, todo está atado y bien atado. El pasado 28 de junio, la prensa publicó unas declaraciones de Salahdine Mezouar, ministro de economía marroquí, donde aseguraba que ‘Ceuta y Melilla son marroquíes, y España y los españoles lo saben’. Añadiendo con cierta ironía ‘El mundo árabe pasó siete siglos en Andalucía, pero no se quedó, salió".
Desde luego la Cope no lo sabe: "Ceuta y Melilla son ciudades españolas desde hace siglos, mucho antes de que existiera Marruecos". Ya en 1923 el mismísimo Primo de Rivera hizo una inesperada declaración en el Senado a favor del abandono de Marruecos.
El Tribunal Constitucional, ignorando la Historia, ha repetido hasta la saciedad ‘la indivisible unidad de España’, cuando en 1897, Pi i Margall ya se preguntaba ¿Cual?, ¿La de Pelayo? ¿La de Felipe II? ¿La del Califato Omeya (que ocupó Melilla en el 927)? ¿La sin Portugal (1668), sin Gibraltar (1713) y sin el Rosellón (1659)?
Si se refieren a la unidad lingüística, "además del dialecto de Castilla se habla aquí el catalán, el valenciano, el mallorquín, el bable, el gallego y el vasco" (Pi i Margall, I-V-1897).
La dialéctica histórica es un reloj inexorable. Los procesos de descolonización se fueron acentuando durante el S.XX debido especialmente a la revolución comunista. Franz Fanon (psiquiatra y discípulo del catalán F. Tosquelles) en su libro Les dammés de la terre ha dado argumentos a muchos procesos de liberación anticolonial, advirtiendo del peligro de mantener en el subconsciente la patología del culto al líder.
Es evidente que a España le falta visión de la dialéctica histórica frente a los muchos problemas que no ha sabido resolver, como Cataluña y Euskadi.
Los españoles ya emplearon estos métodos en el Nuevo Mundo mediante un sistema feudal de encomiendas, imponiendo su religión y su idioma, pero buscando desesperadamente el oro y la expoliación.
Para impedir la independencia de Filipinas (1898) se envió al general Camilo Polavieja para ahogar en sangre a los sublevados. Tampoco se pudo impedir la insurrección de Cuba (1898) a pesar de la presencia de un ejército de 200.000 hombres. Por el Tratado de Paris, España renunció a Filipinas, Guam, Cuba y Puerto Rico, a favor de EE.UU. a cambio de 20 millones de dólares
La cuestión marroquí.- Lo que está ocurriendo en estos momentos no es baladí, a pesar de que el gobierno lo disfrace de un bloqueo perpetrado por cuatro exaltados y se nos repita que, como siempre, todo está atado y bien atado. El pasado 28 de junio, la prensa publicó unas declaraciones de Salahdine Mezouar, ministro de economía marroquí, donde aseguraba que ‘Ceuta y Melilla son marroquíes, y España y los españoles lo saben’. Añadiendo con cierta ironía ‘El mundo árabe pasó siete siglos en Andalucía, pero no se quedó, salió".
Desde luego la Cope no lo sabe: "Ceuta y Melilla son ciudades españolas desde hace siglos, mucho antes de que existiera Marruecos". Ya en 1923 el mismísimo Primo de Rivera hizo una inesperada declaración en el Senado a favor del abandono de Marruecos.
El Tribunal Constitucional, ignorando la Historia, ha repetido hasta la saciedad ‘la indivisible unidad de España’, cuando en 1897, Pi i Margall ya se preguntaba ¿Cual?, ¿La de Pelayo? ¿La de Felipe II? ¿La del Califato Omeya (que ocupó Melilla en el 927)? ¿La sin Portugal (1668), sin Gibraltar (1713) y sin el Rosellón (1659)?
Si se refieren a la unidad lingüística, "además del dialecto de Castilla se habla aquí el catalán, el valenciano, el mallorquín, el bable, el gallego y el vasco" (Pi i Margall, I-V-1897).
La dialéctica histórica es un reloj inexorable. Los procesos de descolonización se fueron acentuando durante el S.XX debido especialmente a la revolución comunista. Franz Fanon (psiquiatra y discípulo del catalán F. Tosquelles) en su libro Les dammés de la terre ha dado argumentos a muchos procesos de liberación anticolonial, advirtiendo del peligro de mantener en el subconsciente la patología del culto al líder.
Es evidente que a España le falta visión de la dialéctica histórica frente a los muchos problemas que no ha sabido resolver, como Cataluña y Euskadi.
Quo usque
Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? (Ciceró, Catilinàries I,I)
I segueix dient: quant de temps encara es burlarà de nosaltres aquesta teva bogeria?
Si substituïm Catilina pel Tribunal Constitucional, la conjuració atacada per Ciceró per l’Estatut i la nostra paciència pel poble català, tenim a l’abast tots els ingredients de la nostra indignació.
Suposant que acceptéssim el T.C. com a òrgan polític suprem, això no excusa que hi hauria d’haver un límit temporal per emitir un veredicte, passat el qual els recursos prescriurien, tal com passa amb la jurisdicció ordinària.
D’altra banda si la sentencia del T.C. declarés inconstitucional l’Estatut ens podríem estalviar de mantenir Parlaments i altres institucions, com els referéndums i les Cortes Españolas, donada la seva inutilitat jurídica tan per Catalunya com per totes les anomenades autonomies.
De fet l’empat dels 12 membres del T.C., podría haver-se resolt si la seva presidenta, María Emilia Casas Baamonde, que disposa 2 vots, es mullés d’una vegada per totes. Potser, si no ho fa, és perquè pensa que la nostra indignació amb el pas del temps anirà minvant.
Al meu entendre aquest Tribunal es trova en estat de coma, completament desprestigiat i sense cap mena d’autoritat. És una burla i un menyspreu cap el poble català que després de tres anys, hàgim d’estar pendents del que diran uns senyors de Madrid que encara no han entès que el poble català n’està fart i fastiguejat de seguir essent tractat com una colònia sota una jurisdicció imperialista.
Un fet que els hauria d’obrir els ulls és l’èxit de l’actual referèndum pel dret de l’autodeterminació i la independència política que demostra que preferim ser socis d’Europa que d’una Espanya fatxenda.
I segueix dient: quant de temps encara es burlarà de nosaltres aquesta teva bogeria?
Si substituïm Catilina pel Tribunal Constitucional, la conjuració atacada per Ciceró per l’Estatut i la nostra paciència pel poble català, tenim a l’abast tots els ingredients de la nostra indignació.
Suposant que acceptéssim el T.C. com a òrgan polític suprem, això no excusa que hi hauria d’haver un límit temporal per emitir un veredicte, passat el qual els recursos prescriurien, tal com passa amb la jurisdicció ordinària.
D’altra banda si la sentencia del T.C. declarés inconstitucional l’Estatut ens podríem estalviar de mantenir Parlaments i altres institucions, com els referéndums i les Cortes Españolas, donada la seva inutilitat jurídica tan per Catalunya com per totes les anomenades autonomies.
De fet l’empat dels 12 membres del T.C., podría haver-se resolt si la seva presidenta, María Emilia Casas Baamonde, que disposa 2 vots, es mullés d’una vegada per totes. Potser, si no ho fa, és perquè pensa que la nostra indignació amb el pas del temps anirà minvant.
Al meu entendre aquest Tribunal es trova en estat de coma, completament desprestigiat i sense cap mena d’autoritat. És una burla i un menyspreu cap el poble català que després de tres anys, hàgim d’estar pendents del que diran uns senyors de Madrid que encara no han entès que el poble català n’està fart i fastiguejat de seguir essent tractat com una colònia sota una jurisdicció imperialista.
Un fet que els hauria d’obrir els ulls és l’èxit de l’actual referèndum pel dret de l’autodeterminació i la independència política que demostra que preferim ser socis d’Europa que d’una Espanya fatxenda.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)